4/12/19

QUAN L'ART DEL CINEMA S'INSPIRA EN L'ART DE LA PINTURA

Fotogrames de cinema inspirats en quadres famosos. 


Al cinema hi ha molts exemples de pel·lícules que tenen una gran influència artística, pel seu tractament del color o pel simbolisme que té l'obra. Aquests fotogrames uneixen el cinema i la pintura.


Els directors de cinema no només s'inspiren en les pàgines dels llibres, també la pintura és una font molt recorreguda. La pintura inspira el cinema i el cinema inspira la pintura.
Goya, BruegelMagritteChagallTiciano i David es barregen aquí amb CoppolaGodard, Lluna, Spielberg, Kubrick o Minnelli.

El cinema s'inspira en tot, i els realitzadors de pel·lícules també "s'inspiren" en l'art de la pintura per crear les seves obres. La paraula "inspirar", en el món artístic, és com una forma amable de dir "copiar". De vegades anomenem a aquesta inspiració "homenatge". Copiar-honestament no té res de dolent. El propi Aristòtil considerava que la fi essencial de l'art era la imitació de la natura.

Si reflexionem bé, el veritablement original no existeix. Considerem que alguna cosa és original quan s'ha generat de la ment de l'artista, o quan és una cosa que sembla completament nova. Ningú pot pensar en alguna cosa que mai hagi vist abans. Tots els nostres coneixements provenen de l'experiència. La creació és el fruit de la nostra pròpia expressió individual i també del que veiem.



Sexy Beast, Jonathan Glazer 2001. Sobre la ciutat, Marc Chagall 1918




Visions de la realitat, de Gustav Deutsch 2013.  Sol del matí, d'Edward Hopper 1952




   Un americà a París, de Vincente Minnelli 1951. Chocolat ballant, de Toulouse-Lautrec 1896




Dawn, Odd Nerdrum 1989.  The Cell, Tarsem Singh 2000




Intérieur d'harem, d'Ingres 1828.                    Passion, de Jean-Luc Godard 1982




La mare de l'artista, de James Whistler 1871.  El president, de Carl Theodor Dreyer 1919 




La pell que habito, de Pedro Almodóvar 2011. Venus recreant-se en la música, de Tiziano 1550




Cabaret, de Bob Fosse 1972.  Retrat de la periodista Sylvia von Harden, d'Otto Dix, 1926




El quinto elemento, Luc Besson 1997.          La columna rota, Frida Kahlo 1944




Forrest Gump, Robert Zemeckis (1994. El Món de Cristina, Andrew Wyeth 1948




     Les aventures del Baron Munchausen, de Terry Gilliam 1988.  El naixement de Venus, 
de Sandro Botticelli 1484




    Jamón, jamón, de Bigas Luna 1992.  Duel de garrotades, de Francisco de Goya 1819 





La mort de Marat, de Jacques-Louis David 1793.  El club de la Lluita, de David Fincher 1999.  El Padrí II, de Francis Ford Coppola 1974 




Visions d'una realitat, Gustav Deutsch 2013. New York Movie, Edward Hopper 1939




Ofelia, de John Everett Millais 1851. Melancolia, de Lars von Trier 2011




   La naranja mecánica, Stanley Kubrick 1971.  Ronda de presos, Vincent Van Gogh 1890




Escales amunt, escales avall, Escher 1960.  Inception, de Christopher Nolan 2010




El final de la violència, de Win Wenders 1997. Nighthawks, d'Edward Hopper 1942




Barry Lyndon, de Stanley Kubrick 1975  La orgía, de William Hogarth 1735 




Dunkerque, de Christopher Nolan 2017.  El caminant sobre el mar de núvols, de Caspar David Friedrich 1818




Dins el laberint, de Jim Henson 1986.   Relativitat, de MC Escher 1953




La marquise d'O, d'Éric Rohmer 1976.  El malson, de Johann Heinrich Füssli 1781




Viridiana, de Luis Buñuel 1961. L'últim sopar, de Leonardo da Vinci 1495-1498




Jeune homme nu assis au bord de la mer, de Jean-Hippolyte Flandrin 1836. Pous d'ambició, de Paul Thomas Anderson 2007



El secret de Thomas Crown, John McTiernan 1999. El fill de l'home, René Magritte 1964




Saturn devorant al seu fill, de Francisco de Goya 1819 1823. El laberint del Fauno, de Guillermo del Toro 2006




Freedom from Fear, de Norman Rockwell 1943. El imperio del sol, de Steven Spielberg 1987 




La torre de Babel, de Pieter Brueghel 1563. Metròpolis, de Fritz Lang 1927




Lost in translation, de Sofia Coppola 2003. Jutta, de John Kacere 1973




Ha nascut una estrella, George Cukor 1955.  Pausa durant la lliçó de dansa, Edgar Degas 1883 




Avatar, de James Cameron 2009.   Illes flotants, de Roger Dean 1993




Casa al costat de la via del tren, de Edward Hopper 1925. Psicosis, de Alfred Hitchcock 1960




Caçadors a la neu, de Brueghel el vell el Vell 1565.  El mirall, de Tarkovski 1975











9/4/19

CUPIDO ADORMIT


A Cupido se'l representa generalment com un nen alat i armat amb arc i fletxes que són disparades a déus i humans, provocant que s'enamorin profundament, en moltes ocasions representat també com un adolescent. De vegades porta també els ulls embenats, per mostrar que l'amor és cec, no mira amb els ulls, sinó amb l'esperit. És infantil i per la seva innocència, moltes vegades s'equivoca en llançar les fletxes d'amor i les clava a cors que patiran l'amargor de la incomprensió.

Cupido fill de Venus i de Mart, com que és fill dels déus de l'amor i la guerra, Cupido resulta el déu dels enamorats, i crea d'aquesta manera un enllaç entre l'amor i la tragèdia.
De vegades ens trobem que a la figura d'aquest ésser alat, missatger d'amor, se l'anomena Eros, que vol dir amor i Cupido és la paraula llatina per designar-lo. L'origen de la paraula llatina ''Cupido" vol dir passió. Els romans, curiosament, no tenien cap déu de l'amor, però quan van veure que els grecs en tenien un que es deia Eros, ells ho van traduir per la paraula Cupido. No obstant això, en el seu origen va ser una figura grega que es va imposar a totes les cultures influïdes per ella".

L'única llegenda antiga que ha perviscut de Cupido al llarg de tots els segles és un conte que va escriure el novel·lista Apuleu (escriptor romà del segle II). Un conte d'amor entre Cupido i Psique, és a dir, entre l'amor i l'ànima. En ell es relata que l'amor s'enamora d'una donzella de nom Psique i l'atreu fins al seu palau on viuran junts. Ell li fa prometre que sempre es trobaran a les fosques, de manera que no el podrà veure mai, només sabria que està amb un jove agradable". Ella trenca la promesa encenent una llum, i veu el jove Cupido adormit. Cupido llavors desapareix i Psique, l'ànima, ha de passar tot un seguit de proves, des de fer grans viatges fins a baixar als inferns. Fins que, finalment, l'Amor decideix de nou tornar-hi, per fer-la digna d'ell i, divinitzar-la, ja que és un déu. Cupido, finalment, fa immortal a Psique. Aquesta llegenda es converteix en un mite meravellós de com l'ànima, a través de l'amor, aconsegueix la immortalitat".

En l'art, Cupido apareix sovint en diferents noms, com els Amors, o Amorini en l'última terminologia de la història de l'art, l'equivalent dels Erotes grecs. Els cupidos són un motiu freqüent tant de l'art romà com l'art occidental posterior de la tradició clàssica. Al segle XV, la iconografia de Cupido comença a ser indistingible del putto.

Cupido va continuar sent una figura popular a l'Edat Mitjana, quan sota la influència cristiana sovint tenia una doble naturalesa com l'amor celestial i terrenal. En el Renaixement, un renovat interès en la filosofia clàssica el va dotar de complexos significats al·legòrics. En la cultura popular contemporània, es mostra a Cupido dibuixant el seu arc per inspirar l'amor romàntic i com una icona del dia dels enamorats.


                                                                            

Caravaggio 1638. Cupido adormit.






Cupido adormit, 300-200 aC. Període Hel·lenístic.



Giovanni Battista Caracciolo 1618. Cupido adormit.



Joan Tuset 2019  Cupido adormit.



Giovanni Battista Caracciolo 1635.  Cupido adormit.



Joseph Marie Vien 1754. Psique mirant a Cupido adormit.



Giovanni Maria Tamburini 1620. Cupido adormit.



Guido Reni 1612. Cupido adormit.



Orazio Riminaldi 1624. Cupido adormit abordat per Venus amb el seu carro.



Pierre Mignard 1682. Cupido adormit.



Pieter Moninckx 1660. Cupido adormit sobre un crani.

6/2/19

PICASSO I EL MINOTAURE


El minotaure, figura mitològica meitat home meitat toro, va obsessionar a Pablo Picasso fins al punt de dedicar-li una extensa sèrie de gravats que van culminar a La minotauromachie, un aiguafort, burí i rascador avui considerat un precedent del Guernica per l'estil de les figures i la seva disposició.





La figura del minotaure, apareix en múltiples ocasions al llarg de la trajectòria artística de Pablo Picasso (Màlaga, Espanya, 1881 - Mougins França, 1973). Segons el mite original, aquest estrany animal neix de la trobada entre un toro i Pasífae, esposa de Minos. En assabentar-se Minos de l'aventura de la seva dona, ordena a Dédalo que construeixi un laberint on fer presoner al minotaure,
que és finalment assassinat per Teseu.





No obstant això, Picasso crea altres llegendes al voltant del minotaure que han arribat a conèixer-se a través de la seva companya, la pintora Françoise Gilot. Per a ell, els minotaures són rics habitants de la costa de Creta. Les seves cases, plenes d'obres d'art i dones belles, alberguen sovint reunions festives que acaben en orgies, en què fan felices les dones amb les quals mantenen una relació de sentiments contradictoris. Els diumenges, els minotaures troben la mort a mans de gladiadors grecs.





Tal com afirma Picasso, el minotaure és la línia que connecta els diversos itineraris recorreguts per ell al llarg dels anys, un alter ego de l'artista, com ho és l'arlequí durant l'època rosa. A la iconografia picassiana se suma el vessant mitològic a la tradició taurina espanyola, molt arrelada a l'obra de l'artista quan el minotaure fa la seva aparició.