1/9/13

L'ODALISCA

L'Imperi Otomà (1299-1923) també conegut com Imperi Turc Otomà, va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman. Era conegut com l'imperi Turc o Turquia pels seus contemporanis. Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre de 1923. S'auto-anomenava La Sublim Porta (coneguda a Occident per "La Porta", simplement). Fou l'últim califat islàmic.

En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.


L'imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble com la ciutat capital i el territori que sota Solimà el Magnífic es va conquerir corresponent a les terres governades per Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'imperi Otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. Nombrosos trets i tradicions culturals d'aquests (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern) van ser adoptats pels otomans, que els van elaborar en noves formes. Aquests trets culturals més tard van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, creant una nova i particular identitat cultural otomana.

Joan Tuset 2010

UNA ODALISCA (en turc: odalık) era una esclava del serrall en l'Imperi otomà. Era una aprenent o assistent de les concubines i esposes del sultà, que més tard arribar a obtenir aquest estat, és a dir ser concubina o, amb molta sort, esposa. La majoria de les odalisques eren part de l'harem imperial, és a dir de la casa del sultà.


                                      Eugene Delacroix 1840

Una odalisca no era una concubina de l'harem, però podia arribar a ser-ho. Les odalisques son classificades en la part inferior de l'estratificació social d'un harem, és a dir, no servien l'home de la casa, sinó més aviat, a les concubines i les esposes com serventes personals. 


Joan Tuset 1987

Les odalisques solien ser regals al sultà, o un home ric. En general, una odalisca mai eren supervisada pel sultà, sinó que es mantenia sota la supervisió directa de suport de la mare del Sultà.(en turc otomà: والده سلطان, literalment "Mare Sultà"). 


                                      Henri Matisse 1923.

Si una odalisca posseïa una bellesa extraordinària o tenia talents excepcionals en el ball o el cant, tindria l'oportunitat de ser una concubina. Si era seleccionada, un odalisca entrenada com a concubina del sultà, serviria sexualment, i només després del contacte sexual, Canvi suport estat convertint-se a partir de llavors en una concubina. 



Joan Tuset 1995 


                                      Joan Tuset 1993

En l'Imperi Otomà, les concubines es trobaven amb el sultà una sola vegada, a menys que fossin especialment hàbils en la dansa, el cant o les arts sexuals, guanyant així l'atenció del sultà.


Ingres 1814


                                        Francesc Masriera1890

Si una concubina mitjançant relacions sexuals amb el sultà donava Lloc al Naixement d'un fill, i el fill era reconeguda oficialment com del sultà es convertiria automàticament en una de les esposes (recordar que legalment el sultà podia tenir fins a quatre esposes).



                                                                        Joan Tuset 2001





                                                                                                       Henri Matisse 1926

En el "Occident" del s. XIX, les odalisques va ser un tema freqüent en pintures i escultures del moviment artístic anomenat "Orientalisme", i se les trobem en un gran nombre de pintures eròtiques a partir d'aquesta època, com exemples es poden citar La Grand Odalisca o El bany turc d'Ingres, influit en l'Olympia de Manet. Entre altres, Matisse ha representació odalisques en diverses obres.

                                                                                                                                   
Joan Tuset 1987


                                                    Jules Joseph Lefebvre-1836

En l'ús popular la paraula "odalisca" pot al-ludir a la concubina d'un personatge ric; també avui és molt freqüent que les ballarines de la dansa del ventre es autodesignen com "odalisques", per això en moltes ocasions es tendeix a barrejar el terme odalisca amb el de baiadera. Bayaderes és el nom de certes ballarines i cortesanes que feien les delícies dels pobles d'Orient. El seu veritable nom és el de devadasi. El de bayaderas amb què les coneixen els europeus, ve de balladeiras o ballarines que els van donar els portuguesos.


Joan Tuset 2008


                                Edouard Manet 1863

Tot i que el profeta va prohibir la dansa als seus seguidors, aquests al pas que observen escrupolosament aquella disposició, l'eludeixen i gaudeixen al mateix temps de tot l'encant d'ella, presenciant i complaent-se en uns balls i cants executats per les bayaderas. Assisteixen aquestes i són un dels primers al-licients de totes les diversions turques.

                                                                                                                                                                 


                                                                           Henri Matisse 1921





                                                                                                            Joan Tuset 2000







                                                       Antoine Auguste Ernest Hébert  1879



                                                                                                   Fernando Botero 1998 








                                                                        Joan Tuset 2007




                                                                                                       Mariano Fortuny 1861