1/7/15

EL LABERINT A LA HISTÒRIA DE L'ART


Al llarg de la història de les diferents cultures de la humanitat hi ha hagut signes que han estat representats de manera constant per l'home. Algunes d'elles són creus, punts, estrelles, formes poligonals, cercles, espirals i laberints.
Aquest estudi només pretén aprofundir una mica més en la representació del laberint en les diferents cultures i períodes artístics i el valor simbòlic, artístic i visual de la seva representació en gravats, pedres, pintures, dibuixos i arquitectura.



Josep Maria Subirachs. Laberint II 1993




La forma del laberint com a construcció i símbol és present en les més variades tradicions culturals de la humanitat, igual que l'espiral o la creu.
La idea del laberint sorgeix del més profund de la ment humana. Des de la prehistòria l'home, un cop perdut el seu instint animal, sent temor davant la naturalesa, potser per això va gravar laberints en les pedres, tractant de representar aquesta inquietud i incertesa davant els camins desconeguts que s'obrien davant seu.




Joan Tuset. El laberint.1997 



Un laberint és una construcció arquitectònica, sense una aparent finalitat, de complicada estructura i de la qual una vegada en el seu interior, és molt difícil trobar la sortida". Es troben dos tipus concrets de laberint, segons la seva forma: el circular i el quadrangular o rectangular. El quadrat o rectangular és el més antic, una de les primeres representacións està tallada en una pedra que van servir de segell per a algunes tombes egípcies. El de tipus rodó apareix al s. VII aC a Itàlia, en les monedes de Cnossos a la fi del S. III aC. Els laberints circulars també apareixen a Europa, a finals de l'Edat de Bronze, els quals han estat interpretats com a imatges en moviment dels astres.




Leonora Carrington. Un laberint 1975


Els laberints també es classifiquen bàsicament en dos tipus o grups, segons la relació que existeix entre el seu centre i la sortida del mateix. El primer tipus d'aquests laberints és el clàssic o laberint univiari. Aquest és el més senzill de recórrer, ja que has de passar per tot l'espai fins a arribar al seu centre, mitjançant una única via, camí o sender. És a dir manca de bifurcacions i només té una porta de sortida que és la mateixa que la d'entrada. El segon tipus de laberint és el de camins alternatius, on en el seu recorregut haurem de triar entre un camí correcte i un altre incorrecte que ens portarà o no a la sortida del mateix.




Ramón de Soto. El laberint de la memòria 2008-2009


El laberint és un símbol de gran força a tot el món i aquest apareix en civilitzacions molt antigues a través d'inscripcions sobre pedres o metalls.
Un dels laberints més antics construïts va ser el descrit pel grec Heròdot, el qual, es trobava a Egipte. Va ser construït al S. XIX aC, durant la dinastia d'Amenemhet III i va servir de residència i sepultura del rei.
Es veu que l'espai era enorme, una obra amb una distribució molt complexa (200 X 170 de costat), les ruïnes s'han conservat fins avui. Heròdot explica que si es reunien totes les construccions de Grècia, tal conjunt semblava haver costat menys treball i despesa que l'obra titànica d'Egipte.




Michael Ayrton. Laberint 1968


Després del declivi de la civilització egípcia, el laberint va perdre el seu luxe i poder i tots els seus rics materials es van tornar a utilitzar en altres llocs.
El laberint egipci va servir d'inspiració per crear una llegenda mitològica a Creta: El laberint del minotaure. Segons Plini, aquest era de dimensions molt més humils que el d'Egipte.




Jacek Yerka. Laberint 2005.


El minotaure, com el laberint, també és un símbol universal que expressa una animalitat plena de terror i angoixa. Sobre ell pesa una culpa que no és seva, motiu pel qual va néixer com una bèstia i, el pitjor d'aquest personatge mitològic és que, li està negada la seva llibertat i ha de sobreviure en un laberint, construït pel famós arquitecte Dèdal, alimentant-se de carn humana.
Aquest laberint, construït per l'arquitecte Dèdal, es trobava sota terra i allí tenia estatge el minotaure, meitat home meitat toro, de vegades representat amb tronc de persona i cos de toro, com un centaure, i de vegades era representat amb el cap de toro i el cos d'home. 




Maître des Cassoni Campana. Teseu i el Minotaure 1500-1525.


Estudis recents diuen que la faula neix de l'existència d'una gran gruta molt profunda, situada en una pedrera abandonada prop de Gortina i no de Cnossos. És possible que allà es tanquessin als presoners de les guerres, deixant-los morir de fam i, aquest fet donés origen a les joventuts sacrificades pel minotaure. Segons la llegenda, la ciutat d'Atenes va perdre una batalla contra Creta, i als seus habitants se li va imposar l'ordre d'oferir el sacrifici de catorze joves al minotaure. Aquests eren deixats anar en el laberint i es convertien en presa fàcil de la bèstia. D'aquell laberint no hi ha cap rastre, si és que potser va existir, només queden com a petjada d'aquesta història, les monedes de Cnossos que, tenien encunyades a l'anvers de les cares al minotaure o al laberint.




Inès Wickmann. Labyrinthe 2004.


També la mitologia revela que al Palau de Minos, a Cnossos figuraven sobre els seus murs innombrables representacions d'una doble destral (Labrys), símbol heràldic del monarca. La complicada planta d'aquest edifici va ser trobada per l'arqueòleg Evans. Sembla que la simbologia d'aquest laberint procedeix dels cultes a la deessa mare, religió que va ser portada des de la Mediterrània oriental a occident pels primers pobles que van treballar els metalls. Això explica que en aquesta simbologia aparegui la destral i que el motiu del laberint determini l'analogia de les tortuoses rutes de les navegacions dels cercadors de metalls.





Edgardo Gimenez. El laberint.1994.




El laberint de Creta, tal com és simbolitzat en dibuixos i gravats, entra dins els laberints clàssics i unitari. Aquest laberint ens obliga a haver de recórrer tot l'espai fins a arribar al centre; només hi ha una porta de sortida, la mateixa per la qual s'entra. De manera que només hi ha un camí, però llavors perquè no va escapar minotaure?, On és la confusió que tenien els que entraven al laberint? Aquests enigmes semblen portar-nos a situar aquest laberint, en qüestió, com un laberint metafòric, ja que lògicament un no pot desorientar en un camí que va cap a un sol lloc, que no et dóna joc a cap opció entre un camí o un altre, només a  cap enrere o endavant, enrere o fora. Potser estem tan espantats o desorientats que, un no sap si va cap al centre o, en realitat va cap a la sortida. Potser en aquest laberint l'important no és trobar el centre, sinó reflexionar "el motiu" pel qual ens dirigim a ell.




Allain Manesson Mallet. Descripció de l'Univers 1683


No obstant això, el centre d'un laberint és on es diposita la càrrega més gran simbòlica de la seva construcció. En el seu centre sempre hi ha un ens lluminós; sovint un nom impronunciable, un árrheton, una divinitat o el mateix Déu, de rostre ja revelat o fins i tot cobert per un vel; i amb molta freqüència un monstre en el qual, com el minotaure s'acumulen culpes i avidesa, aspiracions, somnis, i malsons inconscients o semi conscients. "Encara que en el seu centre moltes vegades no hi ha res, per la qual cosa caldria anar una mica més lluny, "Molt sovint l'home es troba a si mateix. 




Virgis Solis. Metamorphosen. 1581


El coneixement ulterior és el d'un mateix, la comprensió del propi jo, reflectit en el mateix coneixement. Allà resideix la raó profunda que en el fons del laberint figuri moltes vegades un mirall, perquè l'home, en arribar per fi a la meta de la seva peregrinació, descobreixi que l'últim misteri de la recerca és el mateix".
El concepte de laberint va ser recuperat en l'Edat Mitjana per donar-li un nou significat espiritual. Aquest símbol apareix en els paviments de les esglésies dels temples i havien de ser recorreguts pels fidels per arribar a la salvació espiritual. Un exemple d'aquest tipus de laberint el trobem a la catedral de Chartres a França.
Amb els laberints situats en jardins, neix el concepte decoratiu i lúdic d'aquests, inicialment els seus dissenys eren molt senzills, però més tard es van anar complicant fins a adoptar formes més intricades.




Motoi Yamamoto. El laberint de sal 2005



El laberint representat com un lloc festiu té les seves arrels en cultures antigues en les quals hi havia en el seu interior un espai destinat a la dansa amorosa de la primavera. Durant el barroc es van realitzar intricats laberints per divertir a la cort i emfatitzar la sumptuositat i grandiositat pròpies d'aquest art. A Anglaterra el més important és el laberint de Hampton Park de Guillerm d'Orange que va ser dissenyat en 1690.


                                                                           
                                                                      
Joan Tuset. El laberint de la ment 1, 2000



En l'actualitat el laberint ha estat tema d'inspiració per a artistes plàstics i escriptors. Pablo Picasso va fer una sèrie de gravats en què rendeix tribut al minotaure. Pel que fa a la literatura, José Luis Borges i Octavio Paz, han descrit en les seves obres, la presència de laberints, recuperant la seua simbologia i presència.




Edward Burne Jones. Teseu al laberint 1833-1898.



La desaparició d'una gran part dels laberints d'Europa durant les dues guerres mundials va fer que l'home sentís una altra vegada la necessitat de veure la seva presència en jardins, com una arquitectura de diversió, de manera que a partir de la dècada dels setanta a tot el món es van tornar a construir.





Davide Tonato.  Laberint de la transformació 1988.



Per finalitzar podem concloure que aquest enigmàtic símbol de vegades bidimensional, altres tridimensional ha estat i és interpretat de diverses formes, per a uns és un símbol, per a altres una endevinalla matemàtic, per a altres un element estètic, però sobretot és un espai arquitectònic ideat per gaudir del camí que un mateix ha triat.